Tradició

La tradició és reconèixer-nos fills d'un passat en què les coses es feien d'una determinada manera i, en donar valor a aquestes formes pretèrites, reproduir-les en un intent de consolidar-les en el nostre present.
La tradició són els fets i valors, superiors a la individualitat, que agermanen els membres d'una comunitat.
La tradició és llegat i identitat.

És memòria viva, gairebé material.

Monarquia

La monarquia s'entronca en la societat del privilegi, des dels faraons egipcis fins a l'actualitat.

És antítesi d'igualtat i símbol de diferència vers el conjunt dels habitants d'un territori.

La monarquia és expressió d'un món bàrbar, pretèrit, on el mèrit és la consanguinitat i la conseqüència el nepotisme.

Negant l'extraordinari llegat grec, la monarquia perverteix el veritable sentit de la democràcia.

Civisme

És el primer pas conscient cap a col·lectivitat.

Allà on acaba el "jo" i comença el "nosaltres".

És entendre que el món no acaba en les nostres mesquineses.

Probablement el pacte més noble, on la renúncia personal permet arribar a la construcció del bé comú.

És llum. És progrés. És futur.

Vergonya

La vergonya és un candau a la plenitud personal.
És autocensura en la nostra forma de d'expressar-nos.
La vergonya ens fa desgraciats en reconèixer-nos imperfectes segons uns pretesos estàndards socials del que és correcte i incorrecte.
És un peu al fre a l'espontaneïtat, una puntada de peu al canvi, i a pensar i actuar que el món pot ser diferent del que una suposada majoria vol que sigui.
La vergonya és, sens dubte, infelicitat.

Superstició

La superstició és una presó, un llast, l'exponent màxim de la nostra inseguretat.
És el reconeixement de la fragilitat humana.
Com no ens en sortirem d'una situació, preferim apel•lar a "forces superiors" que el que fan és emmalaltir encara més la desconfiança en la nostra capacitat de vèncer la quotidianitat.

Ironia

La ironia és la retòrica del fantasma, del qui s'amaga darrere les paraules.
És el recurs barroer del qui no afrontar la realitat de cara.
És una voluntat sibilina i silenciosa de menystenir l'altre.
És la retòrica del qui no vol discutir des de la franquesa i la igualtat, des del "tu a tu".
És el vestit de seda de la mona. Perquè encara que de seda, la ironia només és un vestit lleig...
... i l'important és la mona.

Cinisme

El cinisme és la porta per la que s'escapa el qui no admet la construcció comuna de les coses.
És el camí de la marginació volguda i desitjada del qui passa del 'nosaltres', i s'enclaustra en el seu 'jo' miserable.
No és lluita, és refugi.
No és valor, és covardia.
L'expressió màxima de la doctrina sempre existent del 'tantsemenfotisme’.

Enveja

L'enveja, al cap i a la fi, és una ceguesa que ens afecta a tots, arran la incapacitat d'acceptar-nos tal com som a cada moment de les nostres vides.
És el fet de no saber apreciar l'extraordinària riquesa interior dels nostres éssers i tenir present només la superficialitat, la nostra i la dels altres, i, des de la dita ceguesa, desitjar el que hom creu no tenir.

Pàtria

La Pàtria va més enllà del crit enrauxat.

És saber-se situar en un lloc en el món i, conscientment o inconscientment, establir uns lligams afectius vers aquell indret.

Amb un punt d'irracionalitat, és identitat i alhora sentiment.

Implica un volgut i apreciat gran angular de les seves realitats (símbols, cultura, etc.).

La pàtria és una extensió del meu 'jo' particular, un raconet del meu ésser que sempre serà amb mi.