Atzar

L'atzar és el curs normal de les coses.
És la concatenació disbauxada de la quotidianitat, regida per una lògica natural que insistim de creure que no té sentit.
En aquest racó de l'univers on, entossudits, intentem posar regnes al galop desbocat de la vida, anomenem "atzar" a tot allò que s'escapa del nostre control.
L'atzar és una intersecció d'existències i de les accions de cadascuna d'elles.
L'atzar és la vida en estat pur.
Venim de l'atzar i per l'atzar transcorre el nostre pas per la Terra.

Intimitat

La intimitat és l'espai secret de la nostra vida. Allò que només és meu i de ningú més.
En la intimitat es reuneix l'essència autorreconeixible del meu ésser, tant l'externa com la interna.
La intimitat és un espai privat necessari per a l'equilibri personal del món particular de cadascú, tan ric i complexe.
És el camí que porta al nostre tresor més preuat, que només el nostre "jo" privat sap on és amagat.

Delinqüència

La delinqüència és el final del camí de la civilitat.
És l'expressió de que no es volen explorar les alternatives acceptades per la majoria, i s'opta per baixar-se del tren de la convivència.
La delinqüència és la renúncia a sentir-se part del projecte social comú, una actitud vital carregada d'egoïsme, i que dóna com a fruit l'autodestrucció moral del qui delinqueix.

Insult

L'insult és, per damunt de tot, violència.
És l'expressió màxima del que queda d'animals en els nostres gens.
L'insult és el reconeixement de que no es té arguments per defensar la veritat o l'engany propi.
És l'expressió de la pròpia impotència davant la raó.
L'insult degrada el qui insulta i no l'insultat.
Ensenya la baixesa moral que es té, i és un clar senyal de quan s'està en la vorera errònia del carrer de la veritat.

Motivació

La motivació és una energia interior que t'impulsa a deixar de banda les comoditats i prendre una actitud activa davant la vida.
La motivació és "tenir motius", ésser conscient de les causes que necessiten d'un canvi i, el que és més important, sentir-se implicat a actuar en la transformació del que no està bé.
La motivació és font de vida interior i, a partir de l'acció, també generadora de vida exterior. 
La manca de motivacions és la mort en vida.

Perdó

El perdó és possiblement la màxima expressió de civilitat, l'actitud més allunyada de la irracionalitat.
Amb el perdó, malgrat el greuge, ens tornem a apropar.
El perdó és un doble exercici, el del reconeixement de l'error propi vers l'altre, i el pas d'humilitat i valentia intentant de reparar el mal causat.
El perdó també és alliberament i amor cap al proïsme.

Rancúnia

La rancúnia és la derrota del sentit d'humanitat. És odi en estat pur. És bloqueig, immobilisme, rendició als sentiments negatius més baixos.
Des d'una constatació inicial que el diàleg és impossible, la rancúnia és una actitud latent de despreci, que es pot transformar en una acció conscient de destrucció.
La rancúnia és una immensa energia negativa que, com un càncer, li va fent mal al rancuniós. És un dolor intern sense possibilitat d'alliberament
És la infelicitat perpètua, mortal, sense esperança.

Pessimisme

El pessimisme és derrota, és manca de confiança, és conformisme, és abatiment.
No és motor, és fre. No és impuls, és caiguda.
El pessimisme és un sentiment  ben humà, però que no ens ajuda a progressar. Ans al contrari, és desil·lusió, és estancament, és negació al canvi.
No és cap començament de res, sinó un trist punt i final.

Lectura

La lectura és el primer pas d'un procés complexe. El moment inicial d'atenció cap enfora, de mirada focalitzada a l'entorn.

És un lapsus de temps en què contemplem un més enllà de nosaltres mateixos, acció que ens servirà per al pas següent, que és el de l'anàlisi d'aquesta realitat externa.

La lectura és el primer pas d'aquest procés de determinació de les nostres estratègies de supervivència quotidianes.

Compassió

La compassió és pròpia de l'espècie humana, la pròpia "passió".

En un món on ens bombardegen amb la superficial imperant, la compassió és defugir d'aquesta epidermis de la nostra existència i, des d'un sentit més profund i humà, "estar apassionadament amb".

Certament en els moments més durs amb l'amic, però també els de joia o els de la quotidianitat.

Tradició

La tradició és reconèixer-nos fills d'un passat en què les coses es feien d'una determinada manera i, en donar valor a aquestes formes pretèrites, reproduir-les en un intent de consolidar-les en el nostre present.
La tradició són els fets i valors, superiors a la individualitat, que agermanen els membres d'una comunitat.
La tradició és llegat i identitat.

És memòria viva, gairebé material.

Monarquia

La monarquia s'entronca en la societat del privilegi, des dels faraons egipcis fins a l'actualitat.

És antítesi d'igualtat i símbol de diferència vers el conjunt dels habitants d'un territori.

La monarquia és expressió d'un món bàrbar, pretèrit, on el mèrit és la consanguinitat i la conseqüència el nepotisme.

Negant l'extraordinari llegat grec, la monarquia perverteix el veritable sentit de la democràcia.

Civisme

És el primer pas conscient cap a col·lectivitat.

Allà on acaba el "jo" i comença el "nosaltres".

És entendre que el món no acaba en les nostres mesquineses.

Probablement el pacte més noble, on la renúncia personal permet arribar a la construcció del bé comú.

És llum. És progrés. És futur.

Vergonya

La vergonya és un candau a la plenitud personal.
És autocensura en la nostra forma de d'expressar-nos.
La vergonya ens fa desgraciats en reconèixer-nos imperfectes segons uns pretesos estàndards socials del que és correcte i incorrecte.
És un peu al fre a l'espontaneïtat, una puntada de peu al canvi, i a pensar i actuar que el món pot ser diferent del que una suposada majoria vol que sigui.
La vergonya és, sens dubte, infelicitat.

Superstició

La superstició és una presó, un llast, l'exponent màxim de la nostra inseguretat.
És el reconeixement de la fragilitat humana.
Com no ens en sortirem d'una situació, preferim apel•lar a "forces superiors" que el que fan és emmalaltir encara més la desconfiança en la nostra capacitat de vèncer la quotidianitat.

Ironia

La ironia és la retòrica del fantasma, del qui s'amaga darrere les paraules.
És el recurs barroer del qui no afrontar la realitat de cara.
És una voluntat sibilina i silenciosa de menystenir l'altre.
És la retòrica del qui no vol discutir des de la franquesa i la igualtat, des del "tu a tu".
És el vestit de seda de la mona. Perquè encara que de seda, la ironia només és un vestit lleig...
... i l'important és la mona.

Cinisme

El cinisme és la porta per la que s'escapa el qui no admet la construcció comuna de les coses.
És el camí de la marginació volguda i desitjada del qui passa del 'nosaltres', i s'enclaustra en el seu 'jo' miserable.
No és lluita, és refugi.
No és valor, és covardia.
L'expressió màxima de la doctrina sempre existent del 'tantsemenfotisme’.

Enveja

L'enveja, al cap i a la fi, és una ceguesa que ens afecta a tots, arran la incapacitat d'acceptar-nos tal com som a cada moment de les nostres vides.
És el fet de no saber apreciar l'extraordinària riquesa interior dels nostres éssers i tenir present només la superficialitat, la nostra i la dels altres, i, des de la dita ceguesa, desitjar el que hom creu no tenir.

Pàtria

La Pàtria va més enllà del crit enrauxat.

És saber-se situar en un lloc en el món i, conscientment o inconscientment, establir uns lligams afectius vers aquell indret.

Amb un punt d'irracionalitat, és identitat i alhora sentiment.

Implica un volgut i apreciat gran angular de les seves realitats (símbols, cultura, etc.).

La pàtria és una extensió del meu 'jo' particular, un raconet del meu ésser que sempre serà amb mi.

Nostàlgia

La nostàlgia és la rendició incondicional al passat. És el fet de reconèixer-nos millors, a nosaltres i al que ens envolta, en el moment pretèrit.
La nostàlgia no tan sols nega la construcció del futur sinó que -el que és pitjor-, fa veure'ns desgraciats en una lletjor present.
El present és energia cinètica. El futur és energia potencial, i la nostàlgia és tan sols un mirallet de plata.

Coherència

La coherència és sinceritat: "no t'enganyo".
És una posició ferma i inalterable davant la vida.
És confiança: "confio en tu i em manifesto com sóc".
És autoafirmació en un model d'entendre el món.
És valentia i transparència.
És la pròpia veritat i no el refugi del políticament correcte.
La coherència és el meu 'jo' perpetu, traduït en paraules i fets... t'agradi o no t'agradi.

Construir

Posem en marxa aquest "Diccionari desconcertant", un espai de reflexió cap a una nova ètica social.

És un lloc de trobada que pretén construir una nova mentalitat o, si més no, compartir des del diàleg, visions properes o antagòniques.

Es tracta, doncs, de sacsejar les consciències i promoure el debat.

Ho farem des de la fórmula del diccionari. A partir d'una definició, es podrà dir si la proposta és desconcertant o no, si hi ha confluència de parers o una resposta alternativa.

Aquest espai l'anirem il·lustrant amb imatges d'edificacions, metàfores també de construcció de la nova polis, de la qual, comencem a fer els fonaments.